Decàleg de coses que m’agradaria fer en classe com a educador

En la classe de hui, Víctor ha mencionat que ens ha faltat temps per a aprofundir en el tema que estem veient (canvi educatiu i l’ètica professional) i que li agradaria haver fet una activitat en la qual s’hauria d’elaborar un decàleg de coses que ens agradaria fer a classe com a educadors.

Encara que no ho he experimentat bé, la professió d’educador o professor pareix que requereix molta exigència i dedicació, no obstant això si en un futur em dedicara a açò, m’agradaria que les següents coses passaren en cada una de les meues classes:

1. Aprendre dels meus alumnes. Sempre s’aprèn dels alumnes si hi ha una bona interacció, a més m’agradaria ser curiós sobre altres assignatures i per a això els preguntaria coses.

2. Ensenyar educant. Un docent és molt més que un transmissor de coneixements i per a això invertiria el temps que fóra necessari per a ensenyar i transmetre valors com la dignitat, cooperació, respecte o solidaritat.

3. Mantenir sempre contacte visual amb els alumnes. Pense que així es transmeten moltes coses implícitament com seguretat, comoditat o empatia.

4. Fer o dir alguna cosa fora de la normalitat. Preparar algun acte sorpresa o fer alguna cosa perquè es riguen serien algunes opcions. No fer sempre el mateix, canviar de tant en tant alguna cosa.

5. Fer als alumnes segurs, còmodes i protagonistes. Que puguen opinar, fer i dir el que pensen sense gens de por. Que es senten segurs de si mateixos.

6. Estar sempre disponible per a ajudar-los. D’aquesta manera si tenen algun problema i els aconsellem o els ajudem podrem millorar la nostra relació amb ells i crear un millor clima.

7. Motivar als alumnes. Crear expectatives sobre el que estem estudiant o sobre la matèria que s’imparteix a classe de manera que ho vegen com a una oportunitat i algo valuós per al seu futur.

8. Admetre errors i rectificar. Ningú és perfecte i tots cometem errors, m’agradaria saber reconèixer-los i rectificar si fos necessari per a millorar l’educació.

9. Fer bromes. Pense que d’aquesta forma podem també ensenyar als alumnes a riure’ns amb la gent i no de la gent. A més s’afavoreixen les relacions entre alumne i professor al rebaixar tensions.

10. Finalitzar les classes amb un vídeo. Pense que cal aprofitar-se de la tecnologia que disposem hui en dia i a més acabar d’una forma on els alumnes tinguen una recompensa per allò que han fet durant tota la classe. El vídeo no hauria de massa llarg, d’uns 2 o 3 minuts com a màxim.

L’educació és molt important i pense que seguint aquest decàleg les classes serien molt més còmodes, no sols per a mi sinó també per als alumnes. També pense que ajudarien a formar millor als alumnes de cara al futur, ja que es transmetrien els coneixements, valors i actituds per a poder funcionar millor en la nostra societat.

Vosaltres que opineu?

Canvi educatiu

En la classe de hui hem estat parlant del canvi educatiu, un tema que m’ha paregut molt interessant i del que vull endinsar-me un poc més i comentar algunes coses.

                                                                         

En primer lloc, hem comentat que, segons Michael Fullan, hi ha 3 nivells de canvi que van des del més fàcil i superficial(1º nivell) al més difícil i complex(3º nivell), els vaig a descriure de la següent manera:

1º Nivell de canvi: aquells on sols es canviarien els materials o les activitats. Per exemple: en lloc de escriure a la pissarra els problemes de matemàtiques, utilitzar un projector per a explicar-los.

2º Nivell de canvi: afectaria als mètodes i tasques d’aprenentatge. Un exemple seria que els alumnes propis donaren una classe d’educació física en lloc de fer-ho el professor. Faria referència als mètodes d’aprenentatge.

3º Nivell de canvi: aquell que afecta les creences i valors.

Parlant com si fórem educadors, aquest últim és el més interessant perquè és el més real i difícil de canviar, però eixe canvi sols pot començar per nosaltres mateixos, ja que nosaltres som els responsable i sense la nostra voluntat no podem començar a canviar res. El canvi real és el més complex, el més conflictiu, és el que ens crea dilemes i el que ens requereix molt d’esforç i temps, ja que les coses han d’anar “calant” poc a poc.

No s’ha de voler canviar-ho tot ni tampoc no mai fer res per canviar, sinó que s’hauria de buscar la manera de canviar les coses de forma que ens naixen de dins sense obligar-nos ni imposar-ho a ningú tampoc, ja que pense que si no s’està d’acord amb el conjunt de gent que volem fer el canvi i tots no volen o no els agrada dit canvi serà molt més complicat i no tindrà sentit, cal que siga un canvi proposat i no imposat. Hem de ser conscient també que hi ha coses que no cal canviar.

Caldria dir també que les persones són éssers ambivalents, complexos, conflictius, impredictibles i canviants, per tant en un canvi no s’hauria d’estar tot planificat perquè alguna cosa ens fallarà, ja que, el canvi no és una espècie de fórmula matemàtica ni res per l’estil.

En conclusió, sabem que els educadors són els primer que han de canviar i han d’estar en constant canvi ja que vivim en una societat molt canviant i hem d'adaptar-se, per a això el diàleg i l’argumentació són claus. Pense que és complex però es pot aconseguir si realment es vol. Que n’opines tu? Us convide a la reflexió.

La Ideologia del Rendiment a l'escola?

En la classe del dimecres ens vam ajuntar els membres dels grups ”puzzle” de les mateixes ideologies, anomenats “experts” en aquesta ideologia, en el meu cas la ideologia del rendiment.

M’agradaria dir que la idea de treballar en grup i aportar cadascú el seu gra d’arena em va parèixer molt interessant i enriquidora, ja que cadascú ha viscut situacions diferents i tenim idees diferents i per tant,  tots podem aprendre d’elles. També, dir que la idea del “puzzle” ens farà estar a tots estar informats i saber de què tracta no sols la “nostra” ideologia sinó de totes les altres també, ja que se’ns farà una prova en la qual s’elegirà a l’atzar un membre de cada grup “puzzle” que haurà de respondre a una pregunta a l’atzar sobre una ideologia escollida a l’atzar també.

Respecte a la ideologia del rendiment, podem definir-la com aquella que es centra en el desenvolupament de les habilitats físiques, en la formació d’esportistes d’elit i que focalitza la seua atenció en l’alumnat més capacitat i en fer equips d'èxit dins del marc escolar.

Al grup d’experts de la ideologia del rendiment vam comentar el text de Devís i després vam discutir sobre vàries situacions que es donaven a l’escola relacionades amb la ideologia del rendiment. Em va parèixer interessant la posada en comú i voldria dir que a l’escola ens hem donat compte que hi ha moltes “circumstàncies de rendiment” pel que fa a l’educació física. Alguns exemples són: quan dos xiquets van elegint els jugadors un a un per a formar a l’equip i sempre s’elegeixen primer als “millors” i es deixen per al final als “pitjors”, un altre exemple és quan hi ha professors que posen millor o pitjor nota als alumnes depenent les voltes que pegues a un camp de futbol en un determinat temps o quan es fan campionats escolars en els quals es dóna molta importància als guanyadors( es pengen classificacions i els donen trofeus). Aleshores, el que buscaríem serien solucions o alternatives a aquestes situacions.

Des del meu punt de vista, a l’escola no s’hauria de buscar esportistes d’alt rendiment ni fer equips per a guanyar campionats ni res d’això. Per tant, no s’hauria d’enfocar l’aprenentatge al rendiment, s’hauria d’intentar no mostrar cap diferència entre alumnes, ja que tots mereixen el mateix tracte. Tampoc als xiquets no se’ls pot exigir que hagen de millorar les seues capacitats de forma específica ni incidint molt en això per a ser un futur esportista d’elit sinó que si volen ser-ho ho haurien de decidir pel seu compte i portar-ho a terme en el seu temps lliure fora de la jornada escolar. A l’assignatura d’educació física s’hauria d’ensenyar sobretot a desenvolupar els aspectes motrius dels alumnes, les capacitats bàsiques, la creativitat, la interacció entre els alumnes( molt important en aquesta assignatura), la intel·ligència, el respecte, entre molts altres valors. Si a més d'això, els xiquets disfruten fent-ho doncs seria l’ideal per a tots.

Què penseu vosaltres d’aquesta ideologia? 

Existeix alguna activitat purament educativa?

Ahir a la classe pràctica vam intercanviar els díptics que havíem preparat amb els nostres companys, els vam llegir i vam fer una posada en comú que va resultar ser molt interessant.

Vam debatre sobre si el moviment era educatiu o no, sobretot a l’àmbit de l’esport. Uns defenien que sí que era educatiu i els altres que no, cadascú amb els seus arguments.

Però al final una de les qüestions que es va quedar un poc sense resposta va ser la següent: Existeix alguna activitat, o esport purament educatiu?

Per a Arnold, per a que alguna cosa siga educativa hauria d’oferir als participants experiències plaents i intrínsecament satisfactòries, sempre en condicions morals acceptables.

En la meua opinió, una activitat purament educativa seria quan per exemple, els xiquets juguen i interaccionen entre ells amb la seua pròpia voluntat, explorant per ells mateixos, sense estar condicionats per cap pare, professor o altre individu que els diga com fer-ho. Pense que és en aquests moments quan els xiquets desenvolupen les seues capacitats (creativitat, la imaginació, memòria, entre altres) i sobretot, es diverteixen que és el més important i la millor forma d’aprendre.

Però vosaltres que penseu? Quines activitats serien essencialment educatives? Hi ha algun esport purament educatiu? Pot ser una partida de tenis taula ho siga? O anar a córrer a la muntanya podria ser-ho també? I nadar lliurement a la piscina?

Us convide a compartir les vostres opinions.

Hem d'ensenyar als xiquets a jugar?

Ahir a classe vam estar rellegint l'article de José Devís "Sobre el valor educativo de los contenidos de la educación física" ,que és fonamental per ampliar coneixements en l'assignatura. Després a la pràctica, el professor ens va manar que férem un díptic on plasmarem algunes idees que trobarem per internet o en alguns articles sobre quan podem parlar de moviment educatiu i quan el moviment no és educatiu.

Al blog vaig trobar les següents reflexions de Savater, que em van pareixer interessants:

"La misma idea de ir a la escuela a jugar es disparatada (…). A jugar y a las cosas que vienen jugando aprendemos solos o con ayuda de amiguetes: a la escuela vamos a aprender aquello que no enseñan en los demás sitios". (Savater, 1997: 59)

"¿Hay algo más patéticamente superfluo que los esfuerzos de algunos adultos por enseñar a los niños a jugar a las canicas, al escondite o con soldaditos como si los compañeros de juegos no les bastaran para esos intereses docentes?" (Savater, 1997: 27)

  

Jo opine que als xiquets no se’ls ensenya a jugar, ells ja aprenen a fer-ho mitjançant la interacció entre ells mateixos o mitjançant l'exploració i la imaginació. El joc desenvolupa les capacitats dels xiquets i crec que és fonamental que ho descobreixen per ells mateixos.

Tu no pots dir-li a un xiquet si s’ha d’amagar darrere d’un arbre jugant a "l'escondite" o si un cotxe de joguet es mou i es juga de tal forma. El que sí pots dir-los és que existeix tal joc i crear-los curiositat perquè s'endinsen en ell.

No obstant això, pense que hi hauria jocs que sí que serien educatius, com algun joc d’ordenador en anglès en el qual per exemple, cal quadrar colors amb lletres. Se’ls hauria d’ensenyar abans quin color és cadascun. Un altre exemple seria explicar-los les regles dels escacs perquè puguen jugar almenys tot iguals, respecte a les regles.

Us convide a la reflexió sobre aquest tema tan ampli.

Salut a Espanya

Ja que aquesta setmana no hi ha classe i aprofitant que hui es celebra el dia mundial de la salut, he estat llegint sobre el tema i vaig a escriure unes línies sobre la salut i costums a Espanya ja que està molt relacionat amb l'esport.

En primer lloc dir que, els experts recomanen potenciar els hàbits saludables en l'alimentació, higiene, hores de descans i exercici físic.

Començant per l'alimentació, podria dir que a Espanya 1 de cada 6 adults és obès i més de la meitat de la població pateix sobrepès, açò és segons una enquesta de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Econòmico(OCDE) de l'any passat, que també diu que la proporció d'adults en sobrepès està augmentant. La diabetes ha augmentat en un 33% els seus casos a Espanya entre 2011 i 2013, segons la Federació Internacional de Diabetes(IDF). Per tant, alguna cosa s'està fent mal en aquest aspecte.

Respecte al descans, l'horari a Espanya no acompanya per a descansar, ja que es sol sopar al voltant de les 10 de la nit (on la majoria de països es preparen per a anar a dormir) mentre es veu la televisió, fins passades les 12 de la nit en molts casos, ja que la programació de pel·lícules i diferents programes que fan, els emeten al voltant d'aquesta hora. Les jornades de treball solen començar a les 7 del matí, per tant, no es descansa el que es recomana(8h diàries).

Pel que fa a l'exercici físic, les dades tampoc són bones si les comparem amb altres països d'Europa, ja que a Espanya el 44% de la població no fai mai cap tipus d'esport comparat amb tan sols el 9% de Suècia, el 14% de Dinamarca o el 15% de Finlàndia.

Pareix que, encara que estiga creixent la pràctica esportiva en els últims anys, encara anem prou retardats en aquest aspecte també.

Per concloure, pense que s'haurien de canviar molts costums a Espanya, i d'aquesta manera funcionaria millor tot i tindríem gent amb millor salut, menys problemes i gaudiríem tots més d'aquesta vida que ens han regalat. Que opineu vosaltres? 

Educació sols per a "zoquetes"?

Hui en classe hem continuat amb les exposicions sobre el llibre de Daniel Pennac "Mal de Escuela". Algunes m'han paregut molt interessants, altres no tant, però en general diria que han estat molt variades, ben treballades i crec que han sabut transmetre'ns allò que han desitjat sobre el llibre.

Després del "Collage"(així ha nomenat el professor Víctor Samaniego al conjunt de totes les presentacions o exposicions que hem fet), s'han plantejat les següents 2 preguntes molt interessants:

1- A qui serveix l'educació?

2- Què és un cap de suro("zoquete") en el nostre àmbit?

M'agradaria fer èmfasi sobretot en la primera pregunta, però que també està relacionada amb la segona. En la meua opinió, deixant de costat el sistema educatiu(que necessita una reforma) l'educació serveix per a tot el món , sobretot per a aquells que estiguen interessats en rebre-la i tinguen ganes d'aprendre. 

Però probablement, com hem comentat a classe l'educació serveix més per als "zoquetes", els serviria per a redimir-se, per a fer-los eixir de la "zoquetería". És a dir, els primers destinataris de l'educació serien els "zoquetes". Al llibre podem traure eixa conclusió: l'educació es fa servir per a que els "zoquetes" deixen de ser-ho. Pràcticament el llibre és quasi un manual de com fer-ho.

No obstant, m'agradaria dir que estic en desacord amb el que vol dir Daniel Pennac del fet que sols s'haurien de fer professors aquells que han sigut "zoquetes"(encara que siguen possiblement els que els entenent millor), jo pense que professor hauria de ser qualsevol que estiga capacitat per a ser-ho i no necessàriament haver sigut zoquete. Que penseu vosaltres d'açò?

Per finalitzar, l'educació és un aspecte molt important en les nostres vides que considere necessari i que sigam zoquetes o no, ningú ho sap tot en aquest món i sempre estem a temps d'aprendre i ser educats.